Reportatge 2014: L’any on Mestalla va recobrar la il·lusió

L’any 2014 arriba a la fi, i ací a Blanquinegres.com fem repàs de com li ha marxat als valencianistes tan en l’esportiu com a lo social.

El 2014 ha sigut un any on el València CF ha hagut de barrejar el futbol pur amb els despatxos. Al camp, Juan Antonio Pizzi arribava per rellevar en la banqueta al destituït, Miroslav Djuckic. L’hispà-argenti arreplegava a un equip afonat a la zona “ni freda ni calenta” de la classificació. Amb el canvi de director de vestidor, el VCF pretenia tornar a mostrar unes signes de identitat perdudes al conjunt de Mestalla. La preparació de la nova, i actual, campanya també ha sigut de canvi continu, sempre mirant cap al futur més immediat. Mentres, l’assumpte dels despatxos ens ha ocupat quasi els 365 dies de l’any. El procés de venda ha marcat l’actualitat dia si i dia també a la ciutat de València.

L’any arrancava amb un derbi de la ciutat de València, on el conjunt blanquinegre batia al Llevant UD per 2 gols a 0. Una bona estrena per al nou inquilí de la banqueta de Mestalla, Pizzi i el seu equip de treball. Però tot i les bones intencions, els de Mestalla no acabaven de sumar de 3 en 3. A més, amb el primer rival de renom, el València CF deia adéu a la Copa davant l’Atlètic de Madrid.

La situació milloraria al mes de febrer. El conjunt dirigit per Pizzi assaltava el Camp Nou, amb remuntada inclosa, 2-3 i l‘Europa League entrava en escena. Amb les series finals de la competició europea en marxa, el VCF va posar tota la carn a la graella. Era el clau ardent al que agarrar-se. En aquell moment, Europa era el camí més fàcil per fer somiar i somriure a l’afició blanquinegra. El València superava els 1/16 de final de la segona competició continental en un enfrontament davant el Dinamo de Kiev un poc descentrat desprès dels problemes socials i polítics al país ucraïnès.

Mentres tant, el procés de venda continuava escrivint capítols agònics per a l’afició valencianista. La comissió gestora creada per a la selecció de la millor proposta continuava en un encreuament de interessos.

Amb l’arribada de la primavera, el VCF continuava oferint la pitjor de les seues cares a la Lliga i només es mostrava quelcom competitiu a la Lliga Europa. Tot i que el grup de Pizzi va gaudir de mil i una oportunitats, més per la indolència dels rivals que per el bon fer dels blanquinegres, els de Mestalla desaprofitaven punts com si foren sobrats. Empats davant Osasuna, Almeria, desaprofitant un 0-2, derrotes dolentes davant el Getafe, a Mestalla o davant l’Atlètic de Madrid, mostrat una passivitat que a Europa no s’albirava.

Com dèiem, Europa va ser la cara més lluenta que podia mostrar el grup valencianista. Però, no exempta de esglais. Després de superar els octaus de final amb prou solvència davant el Ludogorets, l’anada dels ¼ de final a Basilea (3-0), feia pensar que la temporada per al València CF anava a acabar al mes d’Abril. El que no sabíem es que a Mestalla, l’esperit de les grans nits anava a passar-se per el coliseu de l’avinguda de Suècia, desprès de alguna cosa més de 10 anys. Onze jugadors i Mestalla sencera alçava un 3 a 0 en contra per acabar de classificar-se a les semifinals del torneig continental per un 5 a 0. De pas, Europa començava a conèixer i pronunciar, Paco Alcácer. El València encara tenia motius per fer que el seu cor bategarà fort, com sempre.

L’últim mes de competició, maig, va portar llums i obscurs per al valencianisme, quasi, quasi una replica del que va ser la 2013-2014. Ja esmentat abans, este València, tenia més vides que un gat. Un empat al Bernabéu (2-2), encara deixava oberta la porta a una possible classificació del conjunt de Mestalla a la Europa League. Però una derrota, molt dolorosa a la tornada del derbi del cap i casal per 2 a 0 posava el punt i final a una temporada per oblidar, tot i acabar la Lliga amb victòria davant el Celta. Però ahí no va quedar la temporada per als blanquinegres. L’estocada valencianista va arribar als 20 últims segons d’una semifinal europea on el València ja es veia entrant a la Final de Torí, per la porta gran. Eixe primer de maig serà tristament recordat per tots. Mestalla, acudia de nou amb el pressentiment de que la paella que s’anava a cuinava a Mestalla anava a ser de les grans, després del 2-0 de l’anada al Sánchez Pizjuán. 3-0, i el València que es tornava a vore a una gran cita del futbol europeu, però una cabotejada de Mbia al temps de descompte, acabava amb tot el valencianisme. Prenia foc com una Falla.

La llum per poder mirar cap al futur va arribar amb el nomenament, per part de la Fundació VCF, propietària de les accions, de MERITON Holdings com la millor oferta rebuda per fer-se amb el 70% de la força i d’esta manera convertir-se en la nova màxima accionista del València CF SAD. Tot pareixia que arribava a la seua fi, en lo futbolístic tocava regenerar-se, i en lo social, l’home que ja va aparèixer al desembre del 2013, pareixia definitivament la persona que acudia a València per a tornar a posar el Club en l’elit del món del futbol.

A lo més purament esportiu, així va ser. El VCF junt amb la seua secretaria esportiva, començava el que serà segurament per tots recordat l’estiu de les més de 20 transaccions que va realitzar Rufete i el seu grup de treball. En ment crear des de zero un nou vestidor net on poder créixer. Nuno arribava a València en una clara senyal de que Lim cada volta estava més i més aprop de la capital del Túria. Altres senyals durant els mesos que comprenen de Juny a Setembre, eren les arribades de Otamendi, Rodrigo, André Gomes, Negredo… Tot i la ferma implicació del senyor Lim en la confecció de l’actual planter blanquinegre i de l’actual temporada, els seus homes continuaven lluitant amb l’entitat financera, Bankia per la refinanciació dels crèdits vençuts del València i la seua Fundació.

Sense futbol de per mig, el procés de venda va ser la continuació de l’actualitat valencianista a l’estiu. A l’agost es va viure el pitjor dels moments. Pareixia que tot anava per l’aire. Al remat una concentració amb més 5.000 persones a la façana de Mestalla, va fer vore que el valencianisme ja estava fart de tots aquell que havien tractar de ferir la rata penada del seu equip. A partir del 14 d’agost, el camí s’anava buidant de pedres, el procés va allargar-se alguns mesos més però tot entrava dins de la dimensió i complexitat de la situació que es portava a terme.

El verd, xafar Mestalla, tot això regressava a les nostres vides, i de nou, futbol i social mercantil, tornava a barrejar-se. Esta volta el futbol convidava a no pensar en altra cosa que no fora vore rodar la pilota, tot i que els assumptes social encara ens ocupaven. El futbol, tornava a il·lusionar a la parròquia blanquinegra.

L’inici lliger per als xics de Nuno ha sigut fulgurant, fantàstic. Mestalla va vore com el València tornava a comandar a la taula classificatòria. Vivint on, un Club com el València CF, ha de viure, als llocs Champions. Davant el vigent campió de Lliga, l’Atlètic de Madrid, a principis del mes d’octubre, el VCF oferia una simfonia mestra davant 50.000 valencianistes que no creien el que estaven veient. A més a més, el procés de venda per part de Bankia i Meriton ja era una realitat. 10 mesos més tard, quasi com un part, el València CF trobava una eixida a l’agònica situació en la que navegava des de prou anys. Per fi es podia dir que el València CF era un equip de futbol. Setmanes després, Peter Lim es presentava davant la seua nova família futbolística, precisament al duel autonòmic davant l’Elx.

A les últimes setmanes, el grup de Nuno ha vist com dins del futbol toca treballar fort dia a dia. Un mal mes de novembre ha despenjat als blanquinegres de les primeres posicions, trobant-se per el camí al Llevant i el FC Barcelona i acabar caient derrotat. Malgrat tot, abans d’arribar a la parada de Nadal, el grup valencianista ha tornat a marcar el compàs que més agrada a la graderia de Mestalla, treball i sumar de 3 en 3. D’esta forma va acomiadar el València CF el 2014, guanyant per 0-1 a Eibar.

Al primer mes de l’any es va obrir la veda del procés de venda que en ha acompanyat fins fa poques setmanes. Però, va ser el primer dia de desembre, quan Meriton aterrava al complet en el València CF. Sempre es podia vore a alguna persona de la confiança del Senyor Lim a València treballant en tancar l’acord, però des de l’1 de desembre ho fan treballant en nom del València CF i per al València CF. Amb tot el cercle tancat l’entitat de Mestalla ha aconseguit créixer en pocs mesos, per exemple, Mestalla, ja no és el Mestalla de sempre, ara, és el Mestalla de tots i cada valencianista. Mostrant les signes d’identitat. O la nova Megastore, la tenda de merchandising esportiu més avançada al món. 

El València CF, en dotze mesos, ha passat de l’ostracisme a vore, per fi, després demolt anys, la llum. Fins i tot, l’Acadèmia GloVal s’ha vist beneficiada per tot el terratrèmol social en el que s’ha vist submergida l’entitat de Mestalla. El projecte GloVal, beneficiat per l’estabilitat en la qual camina el Club ha vist créixer, més ràpid de l’esperat, els fruits. La professionalització a la qual es volia arribar ja és un fet dins de la factoria de fer futbolistes situada a Paterna.

http://www.blanquinegres.com/2014-lany-on-mestalla-va-recobrar-la-il%C2%B7lusio/